PARADÍS

Quantes vegades hem sentit a dir que Mallorca és un paradís? No hi ha dubte que ho és. És hermosa en els seus paisatges, és captivadora en el seu entorn, té platges d’aigües cristal·lines, aigües turqueses fotogèniques com no n’hi ha d’altres. Però no tothom que viu en aquest paradís pot gaudir dels plaers de la vida vacacional. No tothom que hi viu es pot deleitar amb els fruits que els seus arbres florits n’atorguen.

Paradís és una obra conta da a quatre veus, les quatre veus protagonistes d’aquest relat en forma de road movie: na Joana, el cap pensant del pla, en Sebastià, el capellà víctima a priori d’aquest pla, en Pepe, la mà executora del pla i en Kevin, el fill de na Joana i en Pepe i objecte principal del pla.
Sense ell res no és possible tot i que no sap ben bé com ha arribat a trobar-se en el centre de la història. Però Paradís és una història contada per un sol actor que desenvoluparà els quatre personatges que van relatant aquesta història divertida i emotiva des de quatre punts de vista diferents. L’autor i l’actor que es fusionen en una sola veu.

Fitxa artística i tècnica
Autor
Sergio Baos
Direcció
Xavi Núñez
Ajudantia direcció i espai escènic
Joan Porcel
Espai Sonor
Mon Joan Tiquat
Il·luminació
Luis Baró i Toni Amengual
Producció Executiva
Luis Baró
Producció
El Somni Produccions
Intèrprets
Actor Principal
Sergio Baos
Crítiques:

"Un monòleg precís, hiperbòlic per moments. Ben escrit i contat per un Sergio Baos que es multipica en escena, dirigit per en Xavi Núñez i produït pels valents del Somni. En mig de tanta palla mental i de " l'important és el procés" s'agraeixen relats dins els quals passen coses que pots explicar al sortir de la funció. Ficau dins un tassó de mescles a Forqué, Berlanga, Tarantino i Haneke, i vos sortirà una idea aproximada del que ofereix aquesta sort de road movie de perdedors, de somnis de polígon i de redempcions impossibles. Conté moments per a emmarcar"

RAFEL GALLEGO. Diario de Mallorca

Interessantíssim i inesperat el darrer treball de Sergi Baos: Paradís. Un relat que transita un gènere més cinematogràfic que no teatral: el thriller rural negre amb maneres de tragicomèdia familiar. No és poc. I amb aquests ingredients, als que hem de sumar el desordre narratiu i una estructura que juga a baratar els punts de vista segons el moment i el personatge que assumeix la narració, és gairebé impossible no pensar que als germans Coen els hi encantaria aquest espectacle. És més, si Joel i Ethan s’animaren a fer teatre, segurament signaríem alguna cosa semblant. I alerta amb en Tarantino.
Dit això, i tot i que poc habitual com a gènere als escenaris, Paradís és pur teatre. Contemporani, atrevit, intens, divertit i dramàtic a l’hora, i per això mateix tant entretingut com a estones corprenedor. I tot amb un sol home a escena, Baos, convertit en tothom i, gràcies a una inspirada i cabdal direcció de Xavi Núñez, capaç de convèncer l’espectador que està davant d’una obra coral sense tan sols un canvi de vestuari. Es basta amb l’expressió corporal i matisos verbals i idiomàtics per resultar no només creïble, sinó per dotar de relleu psicològic a cadascun dels personatges. Una feina (feinada) absolutament notable.

Javier Matesanz (Fancultura)

Escriure una crítica o un comentari d’una obra que no t’ha agradat, molt o poc, sempre és difícil. Cercar eufemismes que deixin llegir entre línies sempre fa que l’afany de no ferir susceptibilitats mai sigui amb un mínim de fidelitat el que volies comentar. Per això sempre es diu que el més fàcil és escriure sobre alguna peça quan t’ha agradat, perquè mai no quedes curt en la carretada d’adjectius que vas amollant a cada frase, a cada secció que més o menys intentes conceptuar. És més, no cal abraçar-les totes. El més important és mostrar entusiasme i intentar encomanar-lo. Almanco és el que sempre havia pensat i així m’havia succeït fins ara. La novetat, després de quaranta anys omplint papers, és sortir d’un espectacle, començar a pensar i a cada adjectiu decidir que era poca cosa i que no s’arregla amb un adverbi, que res del que se m’acudia no era suficient, que no reflectia prou bé allò que pretenia explicar. Per una altra banda, quan del que es tracta és d’esbrinar els diferents components de la funció, passa dos reials del mateix. El text, majúscul; la posada en escena i la seva connivència amb la història, impecable; el dibuix dels personatges i la seva interpretació... no tinc suficients superlatius.

Tot això em va passar tot just sortir de veure, quedar noquejat i gaudir, com poques vegades, de Paradís, una peça original de Sergio Baos, dirigida per Xavi Núñez i interpretada pel mateix Baos. Són quatre els personatges als quals dona vida, i mai més ben dit, l’actor/autor. Fills de la realitat que ens envolta, sorgits del dia a dia, com ho farien si avui poguéssim ajuntar-los en un, Scola, Monicelli, de Sica i Fellini amb unes gotes de Tarantino, sobretot en alguns moments, que, tot i no ser gens còmics, tenen molta gràcia i t’arrabassen una rialla que no pots evitar. Històries de supervivència, les de quatre personatges que són víctimes de la seva circumstància, la que no han triat ni surt als prospectes de propaganda turística. No estan ben dibuixats, per la senzilla raó que no estan dibuixats. Són reals i van i venen de cada situació des de la seva perspectiva, dins un embolic de temps i espai que per una altra banda, en un exercici de funambulisme dramàtic, queda perfectament explicat i delimitat. No és que contin la història, la viuen. Són ells, amb tan sols un minúscul canvi de veu, amb el que Baos va d’un a l’altre, i ho converteix tot plegat en una interpretació estratosfèrica, de les que tan sols poden sorgir des de la veritat. Ítem més, diuen. La il·luminació, precisa, eficaç. La direcció, impecable en fluïdesa... Podria continuar, però sempre quedaré curt. Millor vagin a veure-la. No és bona, ni molt bona. És millor.

J.A. Mendiola (Diari Ara Balears)
Menú